Literatura italiana
Niccolò Ammaniti: Anna (2015)
Tenia tres anys, potser quatre. Seia com un bon nen en una butaqueta de pell sintètica, la barbeta plegada damunt la samarreta verda de màniga curta. La gira dels texans sobre les sabatilles de gimnàstica. En una mà estrenyia un trenet de fusta que li penjava entre les cames com un rosari.
A l’altra banda de l’habitació, la dona ajaguda al llit tant podia tenir trenta anys com quaranta. El braç cobert de taques vermelles i de crostes fosques estava unit a una ampolla de sèrum buida. El virus l’havia deixada com un esquelet que alenava, recobert de pell seca i pustulosa, però no havia aconseguit arrencar-ne tota la bellesa, que es coneixia en la forma dels pòmuls i el nas arromangat.
El nen va aixecar el cap i la va mirar, es va aferrar al braç de la butaca, en va baixar i amb el trenet a la mà es va acostar al llit.
Ella no se’n va adonar. Els ulls, enfonsats a dins de dos clots foscos, miraven el sostre.
El menut es va posar a jugar amb un botó de la coixinera bruta. Els cabells rossos li cobrien el front i sota el sol que es filtrava per les cortines blanques semblaven fils de niló.
Tot d’un plegat, la dona es va aixecar sobre els colzes i va arquejar l’esquena com si li estiguessin arrencant l’ànima del cos, va estrènyer els llençols amb els punys i va tornar a caure sacsejada per la tos. Provava d’agafar aire estirant braços i cames. Després la cara es va relaxar, va esbatanar els llavis i va morir amb els ulls oberts.
El sol que travessaven les portes a l’entrada de l’hospital. El nen es va aturar. A la seva esquerra hi havia les escales, els ascensors i la recepció. Darrere el taulell d’acer s’entreveien les pantalles dels ordinadors tombats damunt dels escriptoris i una mampara de vidre trinxada en milers de cubets.
Va deixar caure el trenet i va córrer cap a la sortida. Va esAnna Tripa OK.indd 10 02/05/16 17:56 trènyer els ulls, va allargar els braços, va empènyer les grans portes i va desaparèixer dins la llum.
A fora, més enllà de l’escalinata, més enllà de les tires de plàstic blanques i vermelles, es retallaven les siluetes negres dels cotxes de la policia, de les ambulàncies, dels camions dels bombers.
Algú va cridar. —Un nen. És un nen...
El menut es va tapar la cara amb les mans.
Una figura maldestra va córrer a trobar-lo i li va tapar el sol.
El nen amb prou feines va tenir temps de veure que l’home estava ensacat dins d’una mena de gruixuda granota de plàstic groc.
Després el van agafar i se’l van endur.
Niccolò Ammaniti (2016): Anna. Angle Editorial. Traducció de Joan Casas. Primera Part. Pàgines 9-11.
Abans de la reunió del club
És una novel·la d'aquelles que no es pot deixar?, que se t'emporten?
Quina funció tenen les tres primeres pàgines del principi (l'incipit), si no estan relacionades amb la trama?
La novel·la consta de 13 capítols agrupats en tres parts. Perquè aquesta divisió?
I el temps de la novel·la? No l'època històrica, que ja se sap que és l'any 2020, sinó la de la narració, els salts en el temps que es donen. Perquè hi són? Què aconsegueixen?
No podem oblidar els personatges. Estan ben descrits, són creïbles.
I el punt de vista de la narració? Quin tipus de narrador s'utilitza?
Com està escrit: tipus de llengua, descripcions, diàlegs...
Perqué hi ha alguns paràgrafs que comencen amb una frase en cursiva? Per exemple, a la pàgina 20: Però tu ets el cangur.
L'opinió del club
Ammaniti va publicar la seva primera obra, Branchie, l'any 1993 i des d'aleshores no ha parat d'escriure tant novel·les com relats i guions. Anna n'és la seva setena.
En les seves obres té una preferència pels personatges adolescents:
“No pot ser contat un personatge que no es mou. I la transició d'un adolescent està tan plena de canvis que et pot sorprendre de mil maneres. És el protagonista perfecte per una història".
En aquest sentit serien novel·les d'iniciació o formació on els protagonistes s'inicien a la vida ia, moltes vegades entren en contradicció amb la vida dels adults.
Com a fet curiós, tenim que ha escrit un llibre junt amb el seu pare Massimo, psiquiatra especialista en psicopatologia de l'edat evolutiva: Nel nome del figlio.
Als relats, en canvi, es caracteritzen per presentar situacions quotidiànes amb gent normal on, en un moment determinat, la tensió es dispara i pot arribar a situacions extremes on es barregen l'absurd, la violència i l'horror.
Des de sempre la seva literatura està impregnada de cinema i per això, segurament, de la majoria de les seves obres se n'ha fet la versió cinematogràfica.
Un exemple és el seu relat L'ultimo capodanno dell'umanità (dintre del recull de 1996, Fango), on presenta diferents personatges en diferents situacions que a poc a poc es van creuant. El punt de contacte és el bloc de pisos on tots ells viuen. Està inspirat, segons diu l'autor, en la pel·lícula d'Altman Vides encreuades (Short cuts,1993), basada en els relats de Raymond Carver, una altra de les referències de l'escriptor italià.
Anna pertany al subgenere narratiu anomenat post-apocaliptic o distòpic, del qual tenim infinitat d'exemples, com són El senyor de les mosques, de William Golding; Mecanoscrit del segon origen,de Pedrolo; Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago o La carretera, de Cormac McCarth.
Algunes característiques comunes són:
-
Es parteix d'un fet desconegut que produeix canvis en les persones: un virus, la radioactivitat descontrolada d'una prova, la guerra nuclear, que produeixen mutacions que porten l'aniquilació de l'espècie humana.
-
Les normes socials deixen de tenir valor i surten els impulsos primaris més violents.
-
Entre els supervivents hi acostuma a haver un heroi i una heroina, amb o sense família, que són l'única esperança de la supervivència del gènere humà.
-
A vegades es dibuixen paral·lelismes amb la societat contemporània amb o sense lliçó moral en el desenllaç.
-
e la majoria de les obres se n'han fet versions cinematogràfiques i ha estat en aquest mitjà on el tema s'ha cremat repetint una vegada darrere l'altre els clixés típics: el superheroi, el final feliç, els monstres, els morts vivents...
En quant la novel·la d'Ammaniti pertany aquest subgènere no és pot considerar molt original. Malgrat tot, nosaltres, hem trobat alguns trets que donen, creiem valor literari a l'obra.
Alguns crítics classifiquen a Anna com una distopia siciliana. El fet que el periple dels protagonistes es desenvolupi al nord de Sicília és ja per sí una novetat, però ho és també perquè, a la vegada, és tracta d'una novel·la d'aventures i de formació. Ho és en el sentit que la protagonista es troba en el paper de persona adulta i tot prenent decisions davant de situacions, a vegades difícils, va formant la seva personalitat.
En paraules de l'autor:
«No volia fer una novel·la de ciència ficció ni de crítica a aquest món, volia contar com haurien reaccionat una colla de nens si es trobaven sols, però també la història d'una nena tenaç que esdevé la mare del seu germà i que malgrat tot conserva la capacitat d'anar endavant i de creure. Conserva l'esperança».
La novel·la està narrada, en tercera persona, amb el narrador omniscient amb el focus gairebé sempre en la protagonista.
Està dividida en tres parts : La casa de la morera, Hotel Terme Elise i K. Cada una d'elles correspon al lloc on es desenvolupa la trama.
En les tres primeres pàgines presenta el conflicte ja començat (in media res), una narració que després buscarem inútilment continuïtat en les pàgines següents i que compleix la funció de crear interès.
Tota la trama està construïda amb salts temporals continus que motiven a no abandonar la lectura. Per exemple, en la primera part els capítols alternen el present i el passat. El passat explica els antecedents que ens han de servir per entendre el present de la història i que l'autor va dosificant al llarg de la primera part: les característiques de la malaltia, la família de la protagonista...
Introdueix, també alguns capítols, uns relats que tindrien entitat en sí mateixos (porten un títol amb majúscules): El gos dels tres noms (capítol primer), Astor contra els mostres de fum (capítol sisè) i Les dues bosses (capítol onzè). Són anteriors en el temps. Serveixen més que per entendre la situació present, com a digressió que ralentitza la narració i desperta l'interès del lector perquè juga amb les seves expectatives.
Guy Huntley: Sicily2012-11. Castellammare del Golfo
Ens han cridat l'atenció les descripcions que fa del paisatge per on transcorre l'itinerari i sobretot l'autopista, el fil conductor que hem pogut localitzar en el mapa de dalt i que denota que l'autor hi deu haver conduït per documentar-se.
Una de les descripcions que hem trobat més destacades és la de la ciutat de Cefalù: l'arena apoderant-se dels carrers els cartells dels restaurants la llibreria buida...
També hem parlat de la relació indiferent, freda que tenen els nens amb la mort, probablement d'acord amb l'escenari apocalíptic que recrea la desaparició de la humanitat. En aquest sentit, sobta la l'actuació de la protagonista amb el cadàver de la seva mare i com recompon els ossos ornats amb joies. De fet hem trobat que l'autor ens descriu una mena de culte pels ossos en la ceremònia tribal de l'Hotel, potser són restes del seu passat caníbal, entès com una reminiscència de la literatura dels joves caníbals, que es caracteritza per una certa inclinació per descriure situacions i detalls extrems, pròxims als relats d'horror.
El personatge que ens ha agradat més el d'Anna. L'autor ens presenta una adolescent, que ha de créixer de pressa i ha de fer de mare de l'Astor, i que no es tira enrere davant de les dificultats. El personatge de Pietro ens ha semblat que era el menys consistent, apareix en la història del no-res. L'apartat de Les dues bosses, on ens descriu la seva família, no aporta res a la història, només serveix per lligar-lo amb les darreres paraules del noi abans de morir.
En conclusió, encara que alguns de nosaltres teníem certa recança pel tema postapocalíptic, que ja ens semblava molt gastat, pensem que l'autor aconsegueix una obra original per l'estructura narrativa, per la descripció dels personatges, pel lloc on desenvolupa i pel seu final, obert que deixa lloc a l'esperança.