Literatura italiana

ADVERTIMENT

​

Vaig escriure aquesta narració l'estiu de 1960. Llavors el Govern no només es desinteressava del fenomen de la màfia, sinó que el negava explícitament. La sessió al Congrés dels Diputats, representada en aquestes pàgines, és substancialment, en la resposta del Govern a una qüestió sobre l'ordre públic a Sicília, verdadera. I sembla increïble: si considerem que a penes tres anys més tard començava a funcionar una comissió parlamentària d'investigació sobre la màfia.

​

En aquell moment hi havia, sobre la màfia, prou investigacions i assajos per donar al Govern i a l'opinió pública nacional la informació més exacta: encara no s'havia publicitat, però se'n sabien les conclusions, la investigació parlamentària sobre les condicions econòmiques i socials de Siciília (1875) i l'estudi paral·lel, que havien fet per iniciativa pròpia, dos joves estudiosos, Leopoldo Frnachetti i Sidney Sonnino (i aquest últim va arribar, el 1906 i el 1910, a presidir el Consell de Ministres); els escrits de Napoleone Colajanni; l'assaig d'un ex-funcionari de la Seguretat Pública, Giuseppe Alongi, titulat Maffia;  les memòries de l'ex-prefecte Cesare Mori, que l'havien enviat, als anys del feixisme, a Sicília per reprimir amb plens poders qualsevol manifestació mafiosa. Però d'obres literàries, novel·les, narracions, teatre, que són els que, millor que l'assaig i la investigació, arriben i informen un públic més ampli, només n'hi havia dues: una de caire popular, i que ho era molt, que representava un món de petits mafiosos de barri -lladres autoritaris i violents: però no sense sentiments i susceptibles de redempció- que es titulava I mafiosi di la Vicaria (comèdia en dialecte de Giuseppe Rizzotto i Gaspare Mosca; i la Vicaria era la presó de Palermo, avui tan famosa com la de l'Ucciardone); l'altra, Mafia, escrita també pel teatre, en italià, per Giovanni Alfredo Cesareo (professor a la Universitat de Palerm, poeta y traductor de Shakespeare), que representava una burguesia que assumia la màfia gairebé com una ideologia i la practicava com a regla de vida, de relacions socials, de política. Totes dues obres, en un grau diferent, eren una apologia, no de la màfia com a associació per delinguir (que en aquest sentit se'n negava l'existència), però sí d'allò qu el més gran estudiós de les tradicions populars sicilianes, Giuseppe Pitrè, en deia "el sentiment mafiós": o sigui d'una visió de la vida, d'una regla de comportament, d'una manera de fer la justícia, d'administrar-la, fora de les lleis i dels òrgans de l'Estat.

​

Però la màfia era, i és, una altra cosa: un "sistema" que a Sicília abraça i mou els interessos econòmics i de poder d'una classe que aproximadament en podem dir burgesa; i no sorgeix i es desenvolupa al "buit" de l'Estat (o sigui, quan l'Estat, amb les seves lleis i les seves funcions, és feble o falta), sinó "dintre" de l'Estat. La màfia, doncs, no és res més que una burgesia parasitària, una burgesia que no emprèn, sinó que només disfruta.

​

El dia de l'òliba només és, realment, un "per exemple" d'aquesta definició. O sigui: el vaig escriure, llavors, amb aquesta intenció. Però potser també és un bon relat.

​

Leonardo Sciascia (1961): Preàmbul d'El dia de l'òliba . Empùries. Fundació Caixa de Barcelona. Pàgines 11-13.